Sant Jordi



El meu primer Copyright editorial: la fotografia que il.lustra la portada d'un llibre que he vist néixer molt aprop meu.

Cap on mires? Sembles viatjar en el temps amb la mirada clavada al retrovisor del vehicle que t'empeny a fugir endavant. A salvar en un no-res que voldries etern, la distància que et separa de la imminent arribada a la propera pausa.

T'espera just a l'altra punta de la taula o, a tot estirar, al dintell de la porta que t'observa amatent. Se't faria difícil de descriure. Probablement, no podries arribar a definir amb paraules allò que passa davant els teus ulls com una exhalació on es barreja el desig - gairebé innoble de tanta innocència volguda que conté, excitant per la seva necessària volatilitat- i la certesa que t'arriba per l'esquena, com una trampa que coneixes fins al detall més ínfim, en forma d'una agulla finíssima, implacable, que se't clava al fons dels ulls des del bell mig de l'espinada. La fiblada és terrible, i els teus ulls, acostumats a llegir entre paraules, elaboren un buit on cauen, vençuts, i on caben, amuntegats, caòtics, tots els teus pensaments.

Esgotament, fi de trajecte.

Quan tornis a obrir els ulls, de matinada -potser encara serà fosc a la ciutat que mai quedarà del tot a les fosques tenebres- ja no hi haurà rastres del temps transcorregut ni tindràs taques de suor al front, ni llàgrimes salades. Potser recordaràs una nit de tempesta de fa anys, quan el cel es va omplir de llum per un instant i amb ell, varen fugir els lladres dels teus somnis per no tornar mai més a les teves entranyes.

A la porta del banc hi ha un violinista que toca Paganini

Sembla haver-se fet de nit a mitja tarda. El carrer ha quedat sobtadament desert, l'arquitectura ha esdevingut de cop el retrat de fa cent-cinquanta anys. Només la llum tènue d'una bombeta il.lumina l'entrada d'una casa. La resta és un gola de llop que menarà al no-res les ombres que hi transiten, comptades amb els dits d'una mà. A l'altre cantó del carrer sembla haver-hi encara algú darrera els vidres d'un antic establiment ja abandonat. Algú em demana un nom. És una dona gran i de posat hieràtic, a qui amb prou feines puc sentir la veu amb claretat. Teclejo un teclat gris mig amagat darrera la pantalla. Fa set anys que no consta, li dic, i mentre parlo, la dona s'enfonsa lentament al terra i no s'immuta. M'envaeix la temença d'entrebancar-me amb el seu cap si surto ara mateix tot cercant el carrer, però és en va. Les rajoles se l'empassen enmig d'un silenci gairebé tenebrós. L'imagino caminant per sota terra en una mena de magatzem perdut en les hores d'un temps inenarrable.
Percebo, properes i molt fluixes, unes veus. Tres, a tot estirar. Són joves. Parlen de la imminent arribada de Sandro i s'allunyen deixant la seva petja sobre la pols del carrer. Qui sap on aniran a parar.

Pausa.

M'he allunyat de tu. Finalment he entès el perquè d'aquella nit d'estiu de fa tants anys.

Fas girar el temps com el so de l'aigua dins la copa, com cercant dins els teus somnis aquell instant que potser no recordes i que portes gravat al fons dels ulls com la primera llum, que despuntava tot just quan comença l'hivern al calendari.

Vaig sortir al balcó en començar la tarda, quan arribava el primer cop de fred que anuncia la posta del dia darrera la muntanya. I marxaves valent i decidit com aquella vegada, recordes, com aquella vegada que t'observava en silenci girar la cantonada i perdre't pel camí de la riera amunt, on aquell home gran s'acosta a buscar aigua i l'altre, amb un bastó a la mà, acompanyava el gos cada matí sense comptar el temps, només el vaivé de les fulles als arbres.

Avui les teves mans han fet dringar com cascabells el so de les teves paraules, i el temps s'ha doblegat al compàs de les notes i del teu gest precís i acompassat. Avui, just catorze anys després, continua intacte el teu primer missatge i t'observo i t'escolto en silenci, i el recordo com mai. Quan vares arribar al meu costat sota la llum blanquíssima dels astres i portaves, als ulls, les mateixes paraules que sempre t'acompanyen.